Tot és exuberant en les pintures de Frida Kahlo, una dona que no concebia fer res a mitges, ni en l’art ni en la vida. En la majoria dels nombrosos autoretrats que va dur a terme, la natura es desborda, els animals comparteixen l’espai, els vestits –sobretot, els tradicionals– resplendeixen com les joies, els elements simbòlics i onírics hi prenen protagonisme en qualsevol detall, el cos, tan maltractat, s’hi mostra sense concessions, d’una manera crua –també l’interior, les entranyes, quan cal–, la cabellera fosca, ornada amb els més diversos complements, s’erigeix com un emblema de la seua personalitat, la presència de pèl en el rostre s’amplifica: les celles negres i espesses que s’ajunten sobre el nas i el bigot lleu hi apareixen, amb més o menys contundència, des dels més primerencs fins als últims. A Los años con Laura Díaz (1999), l’escriptor mexicà Carlos Fuentes descriu la pintora difunta quan el personatge principal de la novel·la acudeix a fotografiar-la: “La cara de Frida Kahlo no había cambiado con la muerte. […] La espesura de las cejas pretendía, pero no lograba, disimular el bigote de Frida, el bozo notorio y notable que cubría su labio superior y hacía pensar que entre sus piernas un pene gemelo del de Diego [Rivera] pugnava por brotar hasta completar en Frida la probabilidad, más que la ilusión, del ser hermafrodita, y, más aún, partenogenético, capaz de fecundarse a sí misma y generar, con su propio semen, el nuevo ser que ella misma, su parte femenina, pariría gracias al vigor de su parte masculina.”
Apunta David William Foster, de l’Arizona State University, que Frida es considera un exemple força original del desafiament de l’establishment masculí i de la sexualitat polimorfa: “Un dels aspectes més interessants de Frida com a icona queer (rar, en anglès) és sens dubte el seu bigot […] A més de violar un tabú relacionat amb les característiques secundàries del sexe femení (les dones amb bigot pronunciat abunden a les barraques de les comunitats circenses i les convencions de l’estètica femenina requereixen que les dones facen tot el possible per eliminar la vellositat facial), el bigot de Frida suggereix una transgressió queer del binomi sexual en la mesura que el bigot, especialment en els sectors de la societat sud-americana masclista, és una característica secundària privilegiada del sexe masculí.” La teoria queer, a la qual es refereix l’autor, constitueix –explica Pilar Pedraza a Venus barbuda y el eslabón perdido (2009)- un dels instruments conceptuals, d’arrel i vocació filosòfica, antropològica i cultural, de què disposem per tal de tractar d’entendre una visió del gènere sexual més relativa, “en el sentit que ni l’opció sexual ni la identitat sexual de les persones són naturals, sinó el resultat d’una construcció social i que no existeixen papers sexuals essencialment o biològica inscrits en la natura humana, sinó formes de desenvolupar-los que poden variar”.
Frida, en Autoretrat amb els cabells tallats (1940), també es pinta vestida d’home, una imatge que, quant a l’aspecte, recorda les fotografies familiars del 1926 en què la veiem amb tern i bastó, a l’edat de 19 anys. En la mateixa època, Virginia Woolf escriu a Orlando, just després que el protagonista haja canviat de sexe: “Orlando s’havia transformat en una dona […] Però era el mateix. El canvi de sexe modificava el seu esdevenidor, no la seua identitat”. I, més endavant: “L’obscuritat que separa els sexes i en què es conserven tantes impureses antigues va quedar abolida…” Unes qüestions que enllacen amb la teoria queer, ja que –assenyala Pedraza– “l’important –i polèmic– d’aquesta proposició és que rebutja la classificació dels individus en categories com home, dona, heterosexual o homosexual i adopta una postura original i provocativa en afirmar que les identitats socials no són normals, sinó anòmales i canviants”.
En l’actualitat, una de les activistes queer més representatives, la nord-americana Jennifer Miller (1961), coneguda com la Dona barbuda, dramaturga, artista de circ (fundadora del Circus Amok a Nova York) i professora d’humanitats i teatre al Pratt Institute of Art and Design, desafia els mites al voltant de la identitat de gènere, posant-se ella mateixa d’exemple i duent a terme un treball que creu “utòpic, esperançador i còmic més que no subversiu”. Miller es defineix com gai, gènere no normatiu i bisexual lesbiana, però no trans, “perquè trans és una identitat”. En una entrevista, assevera amb rotunditat: “El pèl a la cara no és una identitat. És només pèl a la cara. Però, com que transgredisc els límits normatius de gènere, el terme trans ho és. Les meues experiències són queer“. Considera les seues anomalies hormonals una afirmació feminista, tot i l’estigma que suposen: “Jo no em vaig deixar créixer la barba com una declaració, però va ser un posicionament feminista el que em va permetre mantenir-la. Per descomptat, estic reaccionant contra les nocions patriarcals de la bellesa femenina”.
Després de la lluita quotidiana que tantes persones han mantingut i mantenen per assolir la igualtat en tots els sentits, no ha arribat l’hora que la societat en el seu conjunt entenga la diferència com un veritable enriquiment i l’accepte sense reserves?
