Els mestres adoctrinen, diuen que…

La paraula doctrina ve definida en el nostre Diccionari Normatiu Valencià, en la segona accepció, com a “matèria d'ensenyança, allò que és objecte d'ensenyança”, mentre que el verb derivat ve recollit com el fet de “instruir (a algú) en el coneixement d’alguna matèria o d’alguna ensenyança”. A més, “anar a doctrina”, per als que ja fa alguns anys que campem pel món, era assistir a les insuportables classes de catequesi a què estàvem obligats per a prendre la comunió. Tanmateix, en l’inventari lèxic col·lectiu, ara per ara, això d’adoctrinar corre pels casposos discursos d’aquells que creuen, certament, que l’única educació possible és la que nega la llibertat.

Aquest “discurs” recurrent de què parlem el llueix orgullós com a bandera el partit de l’inefable Albert Rivera, Ciudadanos, un bloc construït el 2006 únicament i exclusivament per a acabar amb l’escola catalana i que ha vist com, a poc a poc, ha anat ocupant l’espai que el PP ha perdut pel seu insalubre costum de furtar a les institucions públiques de tot l’estat. Així, i davall un fal·laç reguitzell de desficacis i absurds, el mot adoctrinament ha anat introduint-se en la societat i en els mitjans de comunicació com una daga, fins arribar a ser, ara mateix, un argument polític que es fa servir per a reconduir el timó d’una pàtria, l’espanyola, espantada i covard, incapaç de cercar solucions als seus problemes i parapetada en la seua unitat indivisible per a guanyar els vots perduts per anys i anys de mala gestió i corrupció.

Això, que potser podria passar per una anècdota a qualsevol país del món, al nostre País Valencià ha acabat sent una arma més per a assenyalar el govern valencià amb l’etiqueta de catalanista que tant de rèdit polític i social els ha donat històricament. Fa riure, si més no, la baralla protagonitzada per Beatriz Gascó (PP) i Mercedes Ventura (C’s) per veure quin dels dos partits vol controlar més els professors, una escena més que demostra que l’únic argument que els queda a ambdós partits és atiar el fantasma del catalanisme per a encendre una societat cada vegada més sensible a postulats espanyolistes.

És curiós comprovar com el projecte polític que exposa Ciudadanos per a tot l’Estat no inclou en cap lloc el problema de l’adoctrinament a les aules, més enllà d’un asèptic “impulsarem iniciatives per al reconeixement de la riquesa cultural que representa la pluralitat lingüística d’Espanya” (la traducció és meua, clar), que recull el punt 193 de la tercera part, la que titulen amb un cínic “invertir en el present per a guanyar el futur”. En canvi, quan es tracta de Catalunya, objectiu “prioritari” des de la fundació del partit, el “partit de la ciutadania” parla de “garantir una educació pública de qualitat, trilingüe i on no es polititzen els nostres fills”, evita, però, el mot adoctrinar i deixa perles tan escandalosament demagògiques com ara: “Volem una educació pública que ensenye els nostres fills a pensar i no què pensar”. Extraordinari, veritat?

Doncs bé, el partit que lidera Rivera, a l’aixopluc com sempre de la majoria que encara llueix el PP, es veu amb cor de dur aquest discurs dels faristols del carrer i de la covardia de les xarxes i de molts mitjans de comunicació, als parlaments, el lloc on (a voltes) democràticament es decideixen les coses. De fet, tothom recordem el líder de Ciudadanos amb aquell mapa del domini lingüístic del català fent un dels ridículs més espantosos de la seua curta carrera política. I parlant de vergonya, no podia faltar el nostre estimat Toni Cantó, qui va presentar una moció que no va tenir ni el suport del mateix PP, amb què pretenia “lluitar contra l’adoctrinament separatista a les aules de les escoles catalanes”. Així, la croada, com no podia ser d’una altra forma, també ha arribat al nostre País Valencià, on tal com podem llegir en aquest mateix diari en una notícia redactada per Ignasi Muñoz, el PP demanava, sense cap tipus de vergonya i mitjançant una esmena als pressupostos de la Generalitat del 2018, “la creació d'un grup específic d'inspectors per a impedir que es produïsca adoctrinament a les aules i per a supervisar tots els materials didàctics perquè s'ajusten a la Constitució i a l'Estatut d'Autonomia".

Comptat i debatut, l’escenari creat retrata l’espant en què s’ha convertit la política després dels últims esdeveniments socials viscuts. I en el centre del focus, com no, la llibertat d’expressió en dos dels puntals de qualsevol societat que intente expressar-se en llibertat: l’escola pública i els mitjans de comunicació. Molt delicada la voràgine ocasionada a les escoles, perquè acusar gratuïtament els docents del nostre país de fer servir el seu lloc de treball per a programar individus és molt greu i, per això, cal que posem les alertes i comencem a entendre que aquesta gent no té cap tipus de decència ni ètica quan d’aconseguir vots es tracta. Ha de quedar clar que el col·lectiu docent del nostre país encara pateix les misèries d’una política educativa absolutament destructiva i que, de cap manera, a les aules s’adoctrina els xiquets i xiquetes del nostre poble.

Que ningú es deixe enganyar. Això de l’adoctrinament és una altra de les estratègies de l’odi que fan servir els qui desitgen el poder per a construir una societat sotmesa. Però s’han equivocat de nou, i ho han de pagar. L’escola no es toca, perquè si traspassem els límits del sentit comú estarem abocats a patir de nou la barbàrie obscura i muda que va assetjar la nostra terra durant massa anys.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat