El discurs patriarcal il·lustrat que vinculava la dona i la natura es va mantindre després de la Revolució Francesa, va prendre força durant el segle XIX i, amb diferents matisacions, ha arribat a l’actualitat. El 1972, Sherry Ortner va escriure És la dona a l’home allò que és la natura a la cultura?, un dels textos fundacionals de l’antropologia acadèmica feminista que va provocar un intens debat aleshores. Anys després, el 1996, la mateixa autora en revisava els postulats i apuntava que, malgrat que la confrontació entre naturalesa i cultura no és universal, tal com exposava en l’article, “el problema de la relació entre el que la humanitat pot fer i el que imposen els límits a aquestes possibilitats sí que és un problema universal –davant del qual les solucions, per descomptat, varien enormement, entre distintes cultures i al llarg de la història.” Ara bé –continuava dient–, si a l’oposició natura/cultura afegim les relacions de gènere sempre apareix “una de les línies frontereres entre natura i cultura: el cos”. I advertia que, en general, al seu parer, “les dues oposicions tendeixen envers una relació de metaforització mútua: el gènere es converteix en un llenguatge molt poderós per parlar de les grans preguntes existencials sobre la natura i la cultura, a la vegada que el llenguatge de la natura i la cultura, si s’empra, pot ser molt poderós per parlar del gènere, la sexualitat i la reproducció, per no mencionar el poder i la indefensió, l’activitat i la passivitat, entre altres coses”.
Tècnica mixta sobre pergamí
De fet, la identificació de la dona amb la natura l’hem vista sovint en obres d’artistes ben diversos. El 1908, Edvard Munch va dur a terme Omega i el tigre, una litografia en què trobem una composició semblant a la de La pèrdua de la virginitat (1890-91), de Paul Gauguin, tot i que ara centrada en els caps, que apareixen en primer terme. De nou, una jove jeu tranquil·lament a la vora d’un animal ferotge –que manté una pota col·locada sota el bescoll de la noia i l’altra sobre el pit– alhora que acaricia la boca del felí amb una mà. Assenyala Erika Bornay que una altra bèstia amb la qual s’ha associat la feminitat des de l’antiguitat ha estat la serp: “Al segle XIX, la relació establerta entre la dona i la serp fou, en una gran majoria de casos, de tipus indefectiblement sexual. En l’àrea de la literatura existeix l’exemple de la Salambó de Flaubert. En el de la plàstica, Lilith, Eva o les seues equivalents femenines de fi de segle o bé revelen a l’espectador la seua lasciva afinitat amb el rèptil bíblic o bé, encara que en menor mesura, suggereixen una satànica relació copulativa”. Així, entre d’altres, menciona Serps d’aigua I (1904-1907), de Gustave Klimt, una pintura que sintetitza el tema del rèptil i la dona aquàtica en dues figures híbrides, amb la part inferior del cos en forma de cua de peix –una espècie de sirenes modernes–, que s’abracen al fons marí. En Les amigues –com també es coneix la peça–, les cabelleres de les criatures en forma de serp –tant les cabelleres com les serps, símbols sexuals– i les algues es confonen en un tot indestriable.
Paul Delvaux (1897-1994), el surrealista belga, a partir de la dècada del 1930, va començar a pintar dones nues o mig nues que posen immòbils i amb aire absent en llocs pels quals transiten homes vestits. En algunes, a més, veiem que hi ha una fusió de les figures femenines amb elements vegetals. Així, en L’aurora (1937), les cames de quatre dones s’han convertit en troncs arrelats a terra, un motiu que remet a la mitologia grega, tot i que l’artista va insistir que no tenia en compte aquesta mena de referències. En una altra, La crida de la nit (1938), en un paisatge desolat, tres de les figures porten unes exuberants cabelleres vegetals que cauen fins als peus, potser l’únic indici de vitalitat, fins i tot de vida, que s’albira. El mateix ocorre en L’home del carrer (1940), on l’heura s’enfila pels cossos femenins –o naix dels caps?– que s’abracen als arbres, mentre a l’altre costat, indiferent, un home vestit amb tern i barret fort passeja llegint el diari davant d’unes ruïnes clàssiques. L’home culte, la dona silvestre.
