Deia Ovidi Montllor que “hi ha gent a qui no agrada que s’escriga, es parle o es pense en català”, i aclaria: “És la mateixa gent a qui no agrada que s’escriga, es parle o es pense”. El missatge, per evident, no cal ni explicar-lo. Malauradament, m’ha vingut al cap després de comprovar amb extremat estupor que allò de la pàgina on es podia denunciar anònimament els docents valencians de l’escola pública era ben cert. A hores d’ara, encara em costa de creure que un partit polític que s’autoanomena democràtic siga capaç de fer una acció tan cretina, tan nècia.
Aquest tipus d’actitud tan provocadora genera una reacció furibunda quan la coneixes, un profund enuig que pren una dimensió enorme a cada segon que passa, perquè, realment, la iniciativa té una profunda flaire a l’època més fosca de la nostra història recent. Tanmateix, i després de comprovar d’on i per què ve, a mi m’ha creat una estranya sensació de llàstima i condescendència alhora, perquè, ara mateix, el partit dels populars valencians és una malmesa barca que navega irreversiblement cap a una deriva merescuda, una tremenda caiguda d’un partit podrit de corrupció a cada cantó, que va balafiar els recursos de les institucions valencianes i també la confiança entre els seus seguidors més fidels. I és que, després de les actuacions dels seus més il·lustres representants, els populars han vist retrocedir el suport del seu electorat per a situar-se com a quarta força segons algunes enquestes recents. Fins i tot aquell Rajoy que s’estimava tant els figurins electes de la versió valenciana del PP, dubta ara a l’hora de concedir un suport que sap que se li pot girar en qualsevol moment, perquè ningú vol contagiar-se dels mals pandèmics que assetgen el PPCV.
Perquè quede ben clar, és un autèntic desficaci obrir un formulari des d’on, anònimament, atacar l’escola pública valenciana, perquè no solament s’assenyala els docents amb aquesta estúpida maniobra, es posa en el centre de la discòrdia tota la comunitat educativa del nostre País Valencià, i això, fins i tot per als ineptes representants del PPCV, és una estratègia barroera, vil i feixista que no pot quedar impune.
La veritat és que és al·lucinant la capacitat de fer el ridícul que té la senyora Bonig i la seua estirp d’incapaços polítics. Tothom sap que l’estratègia de l’anticatalanisme i la manipulació dels arguments lingüístics han significat històricament un reguer de vots per a la dreta valenciana. De fet, potser ha sigut el tret diferenciador entre un vessant polític i l’altre. Però hem de ser conscients que tampoc en política val tot. El recurs emprat pel PPCV és una desesperada fugida cap al vot fàcil, una maniobra per recuperar el suport que per la seua mala gestió han perdut i que sembla que no recuperaran mai, perquè no perdem de vista que això, després de ser una força tan majoritària, costa de digerir. Afortunadament, l’actitud del poble valencià ha sigut lluir la ironia tan nostra i rebentar-los la pàgina amb escrits de tot tipus que queden lluny de l’objectiu que pretenia la infame cort popular, i això, és un missatge directe a la seua estratègia de destruir i no col·laborar en la construcció d’un país millor i més lliure.
Cal dir ben alt i ben fort que l’escola pública no es toca ni la llengua tampoc, i els docents en són una part fonamental en ambdós camps. Només cal tenir una miqueta de perspectiva per adonar-nos de com és d’absurda la mesura, ja que una part molt nombrosa dels docents que ara mateix han sigut assenyalats amb aquesta acció, són els mateixos que exercien la seua tasca durant els festius governs del PPCV; els mateixos que han hagut de suportar retallades en la seua llibertat com a professionals de l’educació; els mateixos, efectivament, que han hagut d’adaptar-se a la manca de recursos perquè la política d’infraestructures educatives de qui governava va ser nefasta… en definitiva, els mateixos que ara, sembla que s’han convertit en perillosos catalanistes i sospitosos adalils d’una doctrina maleïda i censurada: la de transmetre el pensament.
