Una pintora extraordinària

29 juny 2018 01:00h
Vanessa Bell, 1879 -1961.

Per a Vanessa Bell, el període comprés entre el 1910 i el 1913, malgrat l'amenaça de la guerra, va estar ple de les "llibertats imaginàries de la modernitat". Les obres que hi va dur a terme mostren aquest sentit de "curiositat energètica i explosiva i es pregunten sobre aquest nou món en què van sorgir, des de les ombres fosques", apunta Sarah Milroy, una de les curadores de la gran exposició retrospectiva que li va dedicar la Dulwich Picture Gallery de Londres fa un any. Amb més de cent pintures, fotografies i material d'arxiu, s'hi subratllava la fluïdesa amb la qual va transitar entre l'art i el disseny de teles, mobles i interiors. També s'hi posava l'accent en la seua trajectòria vital, ben allunyada de les convencions: la seua preocupació pels rols de gènere, la llibertat personal i la bretxa entre classes socials, i la seua aposta pel pacifisme en una època convulsa i per una sexualitat sense normes rígides.

Vanessa Bell, 'Composició', 1914. Oli i guaix sobre paper. MoMA, Nova York

L'altre curador, Ian Dejardin, afirma: "Cap altre artista britànic de la generació de Bell va comprendre i va reflectir de manera instintiva els recents i radicals desenvolupaments artístics esdevinguts a París. Les seues resoltes descàrregues, la vibrant abraçada de color, la brutalitat de les pinzellades –com si ferira el llenç amb el pinzell– i el seu rebuig a les nocions tradicionals de bellesa palesen una veritable valentia i, avui, encara sorprenen". En el seus viatges a la capital francesa, s'havia immergit en les noves tendències visitant nombroses exhibicions i col·leccions privades –com la de Gertrude Stein–, i també estudis –com el de Matisse i el de Picasso. Al taller d'aquest últim, a Montparnasse, va descriure els seus collages com "arranjaments sorprenents de papers de colors i trossos de fusta que em donen una gran satisfacció". Tot i això, alguns historiadors creuen que la inspiració per a les seues composicions abstractes provenia de fonts més immediates, és a dir, dels dissenys propis per als Tallers Omega i de la simplificació de les seues pintures anteriors. També, de l'extensa literatura sorgida entorn d'aquest moviment avantguardista i del fort corrent teòric que impulsava les innovacions (Grace Brockington, "Bell in Europe", 2017).

Vanessa Bell, disseny preliminar de catifa per a Lady Hamilton Rug, 1914

"L'aire està ple de discussions sobre art", va dir a la seua germana, Virginia Woolf, en una carta del 1913 en la qual transmet la incertesa i els riscs de les noves propostes i, alhora, l'entusiasme que s'hi vivia. Discussions i textos en què sovint s'emprava l'analogia musical per referir-se a les aspiracions de la pintura no narrativa. Una analogia segons la qual Bell aplicava "noves i sorprenents harmonies de notes de color" a les superfícies planes en una recerca d'abstraccions pures –que va abandonar prompte–, però que també s'aprecia en peces figuratives. Alguns crítics i pensadors ben propers, com Roger Fry, comparaven l'experiència de mirar els teixits amb l'experiència de la música –el mateix Matisse ho va utilitzar a fi de posar l'espai pictòric en tensió mitjançant el ritme i els plecs.

Vanessa Bell, 'Una conversació', 1916. Oli sobre llenç

I així ho fa Bell en Una conversació (1913-16): les línies rectes, verticals i una mica inclinades de les cortines grisenques marquen una cadència clara a banda i banda de la composició, que contrasta amb les corbes i sinuositats –fins i tot hi ha alguna espiral insinuada–  dels vestits de les dones, en especial del de la dreta. Una disposició i uns traços alambinats que demoren l'avanç i aconsegueixen que el moviment s'ature en alguns punts i, de vegades, retrocedisca. Només cal fixar-se en la mà en repòs del personatge de l'esquerra o la mena de forma ovoïdal constituïda pels caps i l'altra mà. I com no, dins d'aquesta forma, en el joc de mirades triangular: la figura de perfil fita les altres amb ulls esbatanats mentre aquestes, amb les cares solapades, barren l'espai i li retornen la mirada amb contundència. En la reunió de testes, que encara fa l'efecte de tindre més unitat a causa de les flors del fons -que doten de vivacitat la xerrada- s'hi veu un sentit dramàtic i un aire de conspiració o potser de xafarderia. Aquesta qualitat humorística i incisiva va portar Virginia Woolf a escriure-li en una missiva: "Crec que ets una pintora extraordinària. Però jo sostinc que ets, d'escreix, una persona satírica, una comunicadora d'impressions sobre la vida humana: una escriptora d'històries breus de gran enginy, capaç de mostrar una situació de tal manera que desperte la meua enveja".

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next