Sovint les converses que compartim amb gent interessada en el tema de la llengua acaben amb un rotund: “Al remat només en som quatre els que pensem que això de la llengua és important”. Una frase que podien posar-se els filòlegs d’epitafi però que de cap manera pot servir com a premissa perquè crec, honestament, que no és del tot certa, ja que potser a molts no els importa però sí que els afecta.
Sí que és cert que la magnitud dels problemes que acostumem a tractar en parlar de llengua és inversament proporcional a la repercussió social. Valga com a exemple la darrera polèmica entre alguns acadèmics i els representants de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, una mostra més de la distància ideològica entre les institucions que haurien de lluitar per garantir la supervivència de la nostra llengua i evitar-ne l’extinció, sí, l’extinció, la terrible desaparició a què es veurà condemnat el valencià si no som capaços de revertir una situació clarament insostenible. Així, tot i el desencís per la distància de posicions que entre els representants d’ambdues institucions existeixen, la polèmica no ha tingut massa ressò.
El trist fet de què parle sembla que és tendència entre els acadèmics, perquè mentre un dedica articles a criticar els altres, l’altre es dedica a escriure un llibre criticant el model lingüístic publicat per la Conselleria, una activitat respectable perquè cadascú ha d’exercir la seua tasca amb total llibertat, una altra cosa és començar a pensar si aquest tipus d’actitud són nocives o no per a la nostra llengua. I tot, tenint en compte que l’actitud dels governants de torn continua essent totalment estratègica cap a una única direcció: el rèdit electoral. No seré jo qui diga que en política no val tot, perquè estem avesats a empassar-nos qualsevol barbaritat que els supose uns quants vots. Però és que des de fa molt de temps que no suporte la hipocresia i més quan es tracta del tema de la llengua. I és que, el president de la Generalitat, encarat com està a una revàlida dura el proper mes de maig, fa passes opaques amb les declaracions sobre defensa de la llengua. Ara és una pròrroga perquè els docents acaben essent competents en valencià, després un estira-i-arronsa per acabar d’executar l’acord social i sindical per la inclusió de la competència lingüística en l’accés a la funció pública (al qual van arribar ja fa més d’un any), i finalment la seua particular defensa de fer una excepció en alguns espais socials a l’hora d’aplicar la llei abans esmentada, com ens regalava la passada setmana amb el plantejament d’excloure d’aquest requisit el sector de la Sanitat i investigador, cosa que palesa ben clarament la discriminació d’una part dels ciutadans del País Valencià, curiosament, els que viuen plenament en valencià.
Mentre tot això passa, i la confusió envers el tema dilapida qualsevol resposta col·lectiva eficaç, hi ha qui continua fent el possible per blindar una llengua fins ara desprotegida. Fa molt poc que l’Alt comissariat de les Nacions Unides aprovava un text on es defensaven els drets lingüístics de les llengües minoritzades. Fa quasi dos anys que es creava també el Protocol per a la garantia dels drets lingüístics, amb entitats representades tan importants com ELEN (presidida, per cert, pel valencià Ferran Suay) i des del 1996 que comptem amb la Declaració universal dels drets lingüístics, que té el suport de la UNESCO i de personatges de l’envergadura del lingüista Noam Chomsky. Fins i tot l’article 2 de la Declaració universal dels drets humans recorda que els drets allà proclamats no poden distingir per qüestions de “raça, color, sexe, llengua…”. I en tots els casos, la nostra llengua hi està representada.
La diferència entre ambdues actituds és notable. D’una banda, l’actitud i el conflicte intern empenten la llengua cap al regionalisme i la falta de visibilitat cultural; per l’altra, el treball d’entitats com ELEN i tots els qui han treballat a unir els problemes comuns de les llengües minoritàries, lluita per aconseguir espais i drets per als parlants d’aquest tipus de llengües, i fugen així de debats mediocres i ineficaços.
Potser ha arribat l’hora d’unir esforços i optimitzar recursos, de deixar de banda la mediocritat i assolir el fet que la supervivència d’una llengua no pot dependre de la voluntat política ni de recurrents baralles institucionals. No és hora de debats estèrils, sinó de posar la nostra llengua en l’espai internacional que li correspon i compartir el marc necessari que garantisca el seu ús i el dret dels seus parlants a usar-la amb normalitat.
