Amb la idea clara i definida, l’artista analitza les tensions internes del bloc de pedra informe i, tot seguit, amb el cisell, hi marca els volums, els retalla, obri buits i forats, i deixa la textura desitjada, tenint en compte la incidència dels raigs lluminosos en cada superfície. Ha estudiat des de fa molts anys com la naturalesa treballa els códols, les roques, la fusta, les conquilles… i fins i tot els ossos. Com els desgasta, els allisa, els trenca, els frega, els forada i els dota de formes i ritmes particulars sense desproveir-los de la pròpia essència. “La talla és una interrelació de masses a les quals es transmet una emoció; una perfecta relació entre la ment i el color, la llum i el pes de la pedra. Ha de ser tan fonamentalment una escultura que no pot existir de cap altra manera, una cosa que ha assolit per complet la mida correcta però té creixement, una cosa que encara presenta moviment, de manera molt tranquil·la i amb una vitalitat real”, deia Barbara Hepworth el 1934. El resultat d’aquesta concepció escultòrica s’aprecia, per exemple, en Figura, del 1933, una obra d’alabastre gris de caràcter biomòrfic que es manté en un equilibri precari sobre un punt a partir del qual es desenvolupa, s’eixampla, pren corporeïtat i es belluga.
