Espirals

13 desembre 2019 06:00h
Louise Bourgeois al seu taller el 1974

A principis de la dècada del 1950, les formes abstractes i dinàmiques de les espirals prenien importància en les escultures de Louise Bourgeois. Trossos de fusta, guix, suro i altres materials clavats en barres metàl·liques adquirien aquesta disposició tan suggeridora. Algunes peces, com Spiral Woman (1951-52) per exemple, donarien peu a altres amb més corporeïtat dutes a terme més de trenta anys després. Altres peces en què apareixen clarament carn i plecs dels quals sorgeixen cames i braços, i que pengen del sostre i giravolten. Nines de caire surrealista que mostren una visió distorsionada del cos. En una versió del 2003, va superposar l’anatomia femenina i la masculina: “És un gir. De petita, després de rentar els tapissos al riu, els girava i els retorçava. Més endavant, vaig somiar amb l’amant del meu pare. Li estrenyia el coll. L’espiral -m’encanta l’espiral- representa el control i la llibertat”, va dir l’artista.

Louise Bourgeois, 'Spiral Woman', 1951-52. Fusta, pintura i metall 

El seu pare va morir el 1951 i, malgrat que la seva relació era complicada (“Em feia molta por quan a taula no parava de vantar-se […] Quan més gran pretenia tornar-se, més insignificants ens sentíem els fills. La meua fantasia era que l’agarràvem tots els germans, el posàvem damunt de la taula, el trossejàvem i el devoràvem”), ella va restar molt afectada. Va continuar creant i assistint a esdeveniments artístics, també va ensenyar art en escoles públiques i al Brooklyn College i el Pratt Institute, però va deixar d’exposar. De fet, en aquest aspecte, va viure un període de reclusió relativa que es va acabar el 1964, quan va tornar a mostrar el seu treball a la Stable Gallery, a Nova York. Fins llavors (ja hem vist que el 1966 seria inclosa, junt amb Eva Hesse, en Eccentric Abstraction, a la Fischbach Gallery), va ser ella mateixa qui es va allunyar d’un entorn que considerava excessivament masculí per tal que fora acceptada. “Tenia la sensació que l’escena artística pertanyia als homes i que jo estava, en cert sentit, envaint els seus dominis. Per això feia les obres i les amagava. Encara que mai no en vaig destruir cap, he guardat cada peça”, explicava.

Louise Bourgeois, 'Spiral Woman', 1984. Bronze

Lucy Lippard, la crítica i curadora d’aquella important exposició, en un article publicat a la revista Artforum el 1975 (“Louise Bourgeois: From the Inside Out”), assenyalava: “Malgrat la seua aparent fragilitat, ha sobreviscut quaranta anys de discriminació, lluita, èxit intermitent i desemparament en el panorama artístic novaiorquès. Les tensions que fan única la seua obra estan forjades just entre els pols de la tenacitat i la vulnerabilitat”. Així, doncs, la seua producció es va veure a partir d’aquella època com una declaració feminista en la mesura que responia a una experiència que era compartida per altres dones i, per tant, posseïa una inqüestionable càrrega política. Ella mateixa també va participar activament en els debats plantejats aleshores -Forum: Women in art (1971), taula rodona “Does Art Have a Gender?” (“Té l’art un gènere?”, 1972)…-, la lluita pels drets civils i les manifestacions feministes. El 1980, quan li van lliurar el premi del Women’s Caucus for the Arts, les organitzadores li van agrair la seua contribució amb les següents paraules: “Dius per mitjà de la forma el que nosaltres tenim por de dir de qualsevol forma. La teua escultura desafia estils i moviments i retorna a les fonts de l’art: a l’expressió cultural de les creences i les emocions comunitàries”.

Louise Bourgeois, 'Le regard', 1966. Tela i làtex

Aquesta barreja de vulnerabilitat i de combativitat es palesa en Le regard (La mirada, 1966), una escultura de làtex i tela que presenta, al mig, una escletxa a través de la qual s’observa, a l’interior, un element estrany que genera associacions amb l’ull ila vagina i, a més, amb el part. El color carnós, la textura i l’inquietant component que sembla a punt d’eixir creen una sensació de malestar i incomoditat. Aquesta massa ovoïdal sense una forma definida transgredeix la frontera entre matèria inert i matèria viva i evoca una mena d’òrgan híbrid, un òrgan que uneix els dos esmentats, de manera no figurativa. Potser així, amb aquesta ambigüitat, al·ludeix al moment inicial, al moment on hi ha l’origen de la vista, la primera vista del món tan bon punt naixem. Una mirada encara immaculada a la qual l’escultora ens fa arribar mitjançant una mescla impura que provoca un elevat grau de desconcert. Malestar, incomoditat i desconcert, unes emocions que Louise Bourgeois aconsegueix produir després d’haver-se enfrontat a les seues pors, traumes i contradiccions. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next