Ninyoles, sociòleg del valencià i del país

1 novembre 2019 06:00h
Rafael Lluís Ninyoles rebent la màxima distinció acadèmica de l'AVL. Imatge d'arxiu. / AVL

Divendres 25 d’octubre de 2019 ens arribà la notícia del falliment de Rafael Lluís Ninyoles i ens tenyí de tristesa. Era un referent per a tota una generació de sociòlegs valencians. I hem d’agrair i posar en valor la seua contribució al coneixement científic del País Valencià, que no sempre ha comptat amb l’atenció analítica que correspondria a una societat més poblada que diversos estats de la Unió Europea.

Cal aclarir d’entrada que, tot i l’etiqueta de sociolingüista, Ninyoles no fou lingüista. Fou un sociòleg preocupat per la societat valenciana i, per tant, entre d’altres, per la diferent situació en l’estructura social que ostentaven (determinats) castellanòfons i valencianòfons. Conflicte lingüístic valencià (1969 i reeditat diverses vegades, la darrera per Publicacions de la Universitat d’Alacant en 2017) ha sigut probablement el seu llibre més influent. Aquest conflicte consistia en una pugna entre aquells que defensaven el castellà com a llengua hegemònica i alhora volien restringir el valencià i, segons com, merament a la cultura popular front als que aspiraven a fer que el valencià també fora una llengua d’alta cultura i de ciència. El bilingüisme, al capdavall, era una idealització i el que ocorria realment era una situació de diglòssia.

Una part significativa de la producció bibliogràfica de Ninyoles, en concret durant el tardofranquisme, té el seu centre en l’estudi de la interrelació entre l’estructura social i les llengües. No debades publicà Idioma i prejudici (1971, reedició de 1997), Idioma y poder social (1972), Estructura social i política lingüística (1975, reeditat en 1989), Bases per a una política lingüística democràtica a l'Estat espanyol (1976) i Cuatro idiomas para un Estado (1977).

Les seues investigacions sobre les llengües encara tenen molta vigència atés que estaven fonamentades en dades quantitatives i ens permeten auscultar l’evolució d’usos lingüístics. Ninyoles, de fet, era un científic social i no un mer teòric. La gran part de la seua producció intel·lectual no correspon a l’assaig d’idees, d’altra banda tan respectable. Des de la direcció del Servei d’Investigació d’Estudis Sociolingüístics de la Generalitat construí un importantíssim fons documental i de trenta-cinc enquestes entre 1985 i 2015 que, segons escrigué Francesc Hernández al llibre El Magnànim: setanta anys de cultura valenciana, «constitueixen, sense dubte, la font del coneixement sociolingüístic més important de la situació valenciana».

Però no podem reduir Ninyoles a només un sociòleg de la llengua. Fou molt més. Fou, caldrà insistir-ne, també un sociòleg del País Valencià. Sí, ho he escrit a consciència. De fet, si hi ha un tema recurrent en les seues investigacions, és la societat valenciana. Encara més, dos dels cinc estudis generals sobre l’estructura social valenciana els coordinà ell: Estructura Social del País Valencià(1982) i La societat valenciana. Estructura social i institucional (2000). I en un tercer, La Sociedad Valenciana de los 90 (1992), hi participà amb un capítol de sociologia de la llengua. A més a més, fou un sociòleg atent a la profundíssima transformació que tingué lloc al País Valencià, sobretot en les dècades dels seixanta i setanta del segle passat. No debades escrigué en la primera de les obres que aquest període significà «l’extensió del mode de producció capitalista del país, el fort creixement demogràfic, i l’arribada d’un elevat contingent de mà d’obra d’origen immigratori, la tendència a les concentracions urbanes i el reforçament de desequilibris territorials, [i] l’entrellat d’institucions que faran crisi». Ninyoles, doncs, fou ben conscient del pas d’una societat (relativament) agrària a una d’industrial i de servicis en un temps molt curt.

Cal, a més a més, insistir en tres aspectes de la seua obra sobre la qual no s’ha fet massa incís: d’una banda, s’ha fet molt poca sociologia de la ciutat de València, la qual cosa en principi podria semblar sorprenent, ja que és la tercera ciutat més poblada de l’estat i la capital del país. Una de les escasses excepcions fou la de Ninyoles, qui fou autor d’un llibre (que passà bastant desapercebut, per cert) titulat precisament Sociologia de la ciutat de València, un text molt útil basat en dades quantitatives i que fins on jo sé no ha tingut continuïtat (coses d’aquesta societat). No debades, la seua tesi doctoral tingué per títol Sociologia de les ciutats valencianes, una anàlisi comparativa de les estructures socials de les quatre ciutats valencianes amb més població: València, Alacant, Elx i Castelló. Tampoc s’hauria de passar per alt el seu Informe sociològic de les comarques centrals valencianes (1996).

D’una altra banda, tampoc s’ha fet molta sociologia sobre els territoris de llengua catalana. El País Valencià a l'eix mediterrani (1992) és un llibre en què aborda, des d’una perspectiva valenciana, aquesta qüestió. Ninyoles, a diferència d’historiadors com Joan Reglà, considera que aquesta seria «la història d’unes estructures econòmiques que ens aproximen i d’unes actuacions polítiques i culturals que han tendit a subratllar-ne les divergències. Per alguna raó, el País Valencià i Catalunya semblen descriure dues línies orientades l’una cap a l’altra per a unir-se, però que mai arriben a tocar-se». Hui sembla molt evident que, agrade o no, els dos països políticament estan molt lluny, un intentant redreçar el règim cleptocràtic dels governs conservadors i un altre amb el procés sobiranista. Tanmateix, aquest és un dels seus assaigs més especulatius producte de la seua darrera etapa productiva.

El tercer aspecte que mereix ser destacar són diverses reflexions capdavanteres sobre el nacionalisme espanyol, en un moment en què aquest era negat amb contumàcia, també des de les ciències socials. El llibre Madre España (publicat en 1979 i traduït al valencià en 1997) és suggeridor per entendre que els estats-nació i, en concret, el Regne d’Espanya participen d’una ideologia nacional que condiciona la seua estructura política i social.

Tanmateix, tot el que s’ha comentat no esgota el seu camp investigador. Cal recordar que el seu primer llibre fou L'opinió pública: teories i ideologies. Així, entre 1968 i 1996 concentrà la gran part de la producció bibliogràfica. A partir d’aleshores, aquesta fou pràcticament inexistent. Els científics socials també són persones i no són aliens a les circumstàncies personals. Preguntar-nos ara què podria haver produït en els vint-i-tres anys darrers de sa vida és sobrer, però sense dubte hauria arrodonit una producció notable.

En conclusió, Ninyoles estudià el conflicte lingüístic valencià, la ciutat de València i les principals ciutats valencianes, i les relacions amb els territoris de la llengua catalana i Espanya. Ni més ni menys. Si ho mirem amb una certa perspectiva, fou sense dubte un científic social preocupat per la seua societat, un sociòleg del valencià i del país. Cal insistir en valorar la seua gran contribució al coneixement científic de nosaltres mateixos. Gràcies per tot plegat, senyor Ninyoles.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next