Quan la terra s’estremeix: el terratrèmol de 1829

En 1829 la terra s'estremí. Un terratrèmol assolà la vall baixa del Segura, a l'extrem sud valencià. Guardamar, Torrevella, Rojals, Almoradí i Benejússer desaparegueren sota un munt de runes. 

El 21 de març de 1829 la terra s’estremí. Amb epicentre a l’àrea entre Guardamar, Torrevella i Rojals, un virulent sisme sacsejà el sud valencià. No era el primer ni tampoc seria el darrer, però el terratrèmol de 1829 canvià per sempre el paisatge urbà de l’extrem migjorn valencià. Hi ha viles, com Guardamar, Almoradí, Rojals, Benejússer o Torrevella, que desaparegueren en un munt de runes i calgué refer-les de nou, algunes canviant d’emplaçament i fins i tot també de llengua, que el buit poblacional s’omplí amb nouvinguts de fora del Regne. La catàstrofe deixà petjada en el futur lingüístic de la comarca regada per les aigües del riu Segura.

Tot parafrasejant Raimon, al País Valencià la pluja no sap ploure, que ja hem vist quan ve la DANA què és el que passa. La pluja no sap ploure i, a més a més, la terra no sap quedar-se quieta. Vivim entre falles, les de ninots, que per aquests verals n’hi ha molt, sobretot enxufats en la cosa pública (el tio Lerma i deixebles encara bamben a pler), i també hi ha una altra mena de falles, les geològiques, eixes fractures de l’escorça terrestre que friccionen i provoquen tremolors. És ben sabut que les terres valencianes estan en zona d’inestabilitat tectònica, que no hi ha més falles perquè no hi caben, i doncs, la terra tremola sovint, com succeí a Santa Pola (Baix Vinalopó) fa uns dies.

Els terratrèmols han sovintejat a la història valenciana. El 2 d'abril de 1748 una impressionant sacsejada destruí el castell de Montesa, seu de l'orde homònim valencià. 

Terra de terratrèmols

Des de temps antics tenim notícies de sismes que han afectat les nostres comarques, sobretot les meridionals. Així, segons explica el geògraf andalusí del segle XI al-Udhrī, un terratrèmol terrible assolà les terres del Baix Segura en l’any 440 de l’hègira islàmica, o siga vers els anys 1048-1049 de l’era cristiana. La mesquita aljama —la principal— d’Oriola s’ensorrà i totes les edificacions de la ciutat resultaren afectades. La ràbita —mena de monestir musulmà— situada a la desembocadura del riu Segura, a la hui dia Guardamar, s’arruïnà per efecte de tan virulenta sacsejada, tot restant sepultada per sempre per les dunes fins que un equip de arqueòlegs la redescobrí en 1984. El 17 de desembre de 1396 una violenta sacsejada afectà les comarques centrals valencianes, tot devastant les terres de Xàtiva a la Valldigna. En 1598 una altra vegada la Safor fou sorpresa per les convulsions tel·lúriques; en desembre de 1620 ho fou Alcoi i en juny de 1656 el Racó d’Ademús. A Elx hi ha notícia d’una d’un sotrac en 1730, que, com explica el benemèrit historiador elxà Pere Ibarra a la seua Historia de Elche, «duró el tiempo suficiente para poder rezar un Padre Nuestro», però que devastà la meitat de la població; un terratrèmol d’intensitat similar al del 2 d’abril de 1748 que devastà la fortalesa de Montesa, a la Costera, seu de la importantíssima orde religiosomilitar valenciana (valenciana en exclusiva, que no espanyola) homònima. En 1802 un sisme afectà els edificis de la Torre de la Mata (encara no existia Torrevella aleshores, fundada en 1803), i uns altres ressonaren, al mateix lloc, en 1822, 1823, 1827 i 1829, abans de l’apoteòsic en devastació de 1829.

El 21 de març de 1829, dissabte sant, passades les sis de la vesprada, la terra tremolà i tot el migjorn valencià s’estremí, d’Oriola a Alacant, tot afectant també la propera Múrcia. 

El terratrèmol de 1829

El 21 de març de 1829, dissabte sant, passades les sis de la vesprada, la terra tremolà i tot el migjorn valencià s’estremí, d’Oriola a Alacant, tot afectant també la propera Múrcia. L’epicentre del terratrèmol se situà a l’àrea entre Torrevella, que recent erigida començava a créixer, Guardamar, que encara residia al capdamunt del seu tossal d’Almodòver, i Rojals, un poble, antiga pedania de Guardamar, on encara bategava amb naturalitat la llengua d’Ausiàs March. Hui dia —què us diré?— hi predominen els guiris de platja i xerinola, establerts majoritàriament a Ciudad Quesada, un nyap urbanístic que muntà l’empresari local Justo Quesada allà pels anys de l’Un, dos, tres (us recordeu d’allò de l’un apartamento en Torrevieja, Alicante?). Ara mateix una ciutat, de guiris, que multiplica per dos la població del poble de tota la vida. Ai si la terra torna a estremir-se! Edificis i urbanitzacions sense trellat a dojo, sense cap prevenció contra els sismes, en una àrea històricament afectada per les sacsejades tectòniques. Oblidadissos del passat, en 1829 ningú caigué en compte el que podia succeir, i això que la terra avisava. El 15 de setembre de 1828, a les cinc de la matinada, se sentí un terratrèmol des de Cartagena a Alacant, i un any abans, el 7 de juny de 1827, la serra de Crevillent s’estremí. La terra avisava, que les falles es movien i una de ben grossa es preparava.

El primer avís de la catàstrofe que venia se sentí al migdia del dia 21 de març de 1829. La terra tremolà, però fou una lleu sacsejada que no anà a més. Tothom continuà amb les rutines habituals, desconeixedors de la dissort que els empaitava. En passar les sis i acostar-se la boqueta de nit, la terra esclafí durant un minut llarguíssim. La sacsejada assolà Guardamar, Torrevella, la Torre de la Mata, Rojals, Benejússer, Almoradí, Formentera de Segura, Dolors i Sant Fulgenci. A Oriola, capital de l’encara governació meridional del Regne, un xicot morí sepultat per la caiguda de la cuculla de la torre del convent de la Santíssima Trinitat. En carta publicada pel Diario de Barcelona —el popular Brusi— del 8 de d’abril de 1829, s’explica les conseqüències de la devastació provocada per la sacsejada:

A Oriola, capital de l’encara governació meridional del Regne, un xicot morí sepultat per la caiguda de la cuculla de la torre del convent de la Santíssima Trinitat, a la imatge. 

«Misericordia Domini quia non sumus consumpti: Tot tement una generalitat de notícies tan vagues com infaustes i en mig del just terror que ens té esglaiats he de participar que, a les sis hores i minuts de la vesprada del proppassat dissabte, sentírem un terratrèmol horrorosíssim, tan sensible i durador per temps d’un minut seguit natural, que creguérem ens arruïnàs i sepultàs ensems els edificis. Deixe a la consideració l’espant general, però per una misericòrdia singular concedida a Múrcia, Oriola i Alacant, i després d’oscil·lacions innumerables, ben sensibles fins a l’hora en què escric, els habitants d’aquestes ciutats no hem experimentat ruïna de consideració en edificis, ni desgràcies de persones, llevat d’un xicot sepultat entre l’explosió de la cuculla de la torre del convent de la Trinitat d’Oriola, i d’unes altres cinc persones al camí de Cartagena, a un tir de bala d’aquesta ciutat, que, quan volien refugiar-se en un arc solt o portada d’un hort, aquest caigué de sobte i els matà. Els nostres convents, monges i frares, existim sense novetat substancial, però tan tímids en tant que no és fàcil ponderar a la vista de la despoblació i ruïna completa dels tres pobles nombrosos, Almoradí, Benejússer i Formentera, a distància d’una i dues llegües d’Oriola, dels quals s’ha de dir ja existiren, per haver quedat sepultats molts centenars de cadàvers, el nombre dels quals podrà calcular-se almenys en un millar, i el nostre col·legi a Almoradí ha perdut quatre edificis de quatre hisendes, que fan quasi la quarta part de la nostra renda. La vila de Torrevella in integrum assolada, amb moltíssimes desgràcies personals. Dels llocs comarcans a dits pobles, arruïnades i gairebé inutilitzades catorze esglésies, amb alguna desgràcia personal. Així estem i supliquem les vostres oracions, puix que sembla que el cràter volcànic no cedeix. Encara filosofem que commou lateralment Oriola, Múrcia i Alacant, i que el seu ímpetu directe de nord a migjorn és per la línia que ocupen els pobles esmentats fins a rebentar a Torrevella i la seua costa, amb tot el camp extens de salines immediat, on no hi resta dempeus cap edifici. Aquest matí ha arribat el comunicat de Guardamar, que diu que al terratrèmol de la nit passada i que a mi m’agafà escrivint aquesta carta, restà aquella vila totalment assolada.»

En carta enviada al "Diari de Barcelona" des d'Oriola, s'explica que "a les sis hores i minuts de la vesprada del proppassat dissabte, sentírem un terratrèmol horrorosíssim, tan sensible i durador per temps d’un minut seguit natural, que creguérem ens arruïnàs i sepultàs ensems els edificis". 

La sacsejada fa tremolar Elx

El sotrac del terratrèmol amb epicentre a la gola del Segura aterrí la població d’Elx, que abandonà les seues cases i es traslladà a l’altra vora de la rambla (del Vinalopó), a prop de la caserna de cavalleria. El terratrèmol causà destrosses a l’església de Santa Maria, la del Misteri, la cúpula de la qual s’esquerdà i el terra s’aixecà. L’edifici de l’Ajuntament també resultà afectat, amb clivelles a las parets i danys a la barana del terrat, que fou desmuntada per a evitar mals majors. Les sessions del consistori, per seguretat, foren traslladades a casa de Joan Roca, a la plaça de la Mercè. A més a més, foren traslladats els presos tancats a les masmorres de l’alcàsser de la Senyoria, que tenia risc de ruïna. Els cèlebres Calendura i Calendureta, els autòmats o jacquemart que toquen les hores sobre el campanar del rellotge de l’Ajuntament, deixaren de funcionar, i s’ensorrà la part superior de la torre de la Calaforra, la vella torre medieval del centre elxà. Igualment, patiren danys les esglésies del Salvador i de Sant Joan del Raval.

Al Pla, afligits i aterrits, s’amuntegaven sorpresos els habitants d’Elx, ja aleshores una vila que superava les quinze mil ànimes, en un eixam de tendes de campanya aixecades improvisadament. S’hi condicionà un altar per a oficiar missa i hi foren traslladats els pertrets de l’Ajuntament, inclòs el cofre de l’erari municipal. Gabriel Valdés, jutge de la localitat, descrigué l’estat de consternació dels elxans, agreujat per les notícies que venien de les desgràcies dels municipis veïns del Baix Vinalopó i el Baix Segura. Aleshores hom parlava de més de vuit-centes víctimes mortals, la majoria a Almoradí.

Almoradí, ras i curt, havia desaparegut. El bisbe d’Oriola, el madrileny Félix Herrero Valverde (ai les diòcesis valencianes, sempre amb castellanots governant-les!), visità la dissortada localitat dos dies després de la catàstrofe i féu una crida a la solidaritat. Però quina solidaritat? La ribera del Segura havia quedat devastada. Elx, però, malgrat les desgràcies pròpies, respongué. En situacions extremes, la solidaritat humana brolla amb liberalitat i, si mal ho passaven a Elx, pitjor estaven els d’Almoradí. L’Ajuntament elxà atengué la crida feta pel bisbe i, el dia 30 de març, aprovà una subscripció popular per ajudar Almoradí.

El sotrac del terratrèmol, amb epicentre a la gola del Segura, aterrí la població d’Elx, que abandonà les seues cases i es traslladà a l’altra vora de la rambla (del Vinalopó). El terratrèmol causà destrosses a l’església de Santa Maria, la cúpula de la qual s’esquerdà i el terra s’aixecà. 

Zona catastròfica

No s’estilava llavors això de «declaració de zona catastròfica», però, per força, els poders públics hagueren de respondre. El bisbe oriolà reclamà l’atenció del Borbó de torn, aleshores Ferran VII, qui, val a dir-ho, s’implicà en l’ajut dels municipis afectats. Sí, era el monarca restaurador de l’absolutisme, el que envià la Constitució de 1812 a fer punyetes, però no es féu l’orni, com féu el Felip VI —el de la Letízia— a les inundacions que afectaren Mallorca en octubre de 2018, us en recordeu? Ferran VII, l’absolutista pertinaç, arribà a posar milió i mig de rals, dels seus, per ajudar a la reconstrucció del Baix Segura; el «constitucionalista» —de boqueta— Felip VI, en canvi, es queda tocant-se el rabo. Ja pot diluviar a Mallorca o al sud valencià, ell la butxaca quieteta. Ni agafar —literalment— la granera, com s’esdevingué a Santanyí.

La vila d'Almoradí desaparegué sepultada entre runes. El bisbe d’Oriola, el madrileny Félix Herrero Valverde, visità la dissortada localitat dos dies després de la catàstrofe i féu una crida a la solidaritat. La ribera del Segura havia quedat devastada. 

El bisbe d’Oriola reclamà ajut del rei i també ho feren els elxans, més concretament els elxans reialistes, o, el que és el mateix, els elxans que s’havien oposat obstinadament als liberals. Eren —és clar!— els que manaven aleshores, en 1829. A Ferran VII —diguem-ne— encara li quedava corda, corda absolutista, que al general liberal Torrijos l’afusellà en desembre de 1831. El sud valencià havia estat lloc de conspiracions liberals (no res a veure a qui es reclama «liberal» hui dia, que Toni Cantó té de liberal el que un esquimal de rastafari), el lloc triat pels germans Bazán, Antonio i Juan, en 1826, per a iniciar una revolució que restauràs la Constitució de 1812. La nit del 18 al 19 de febrer de 1826 la partida dels Bazán desembarcà a Guardamar. El governador d’Oriola (no hi havia província aleshores i es mantenien les demarcacions forals) eixí contra ells amb l’ajut del bisbe integrista citat més amunt. El prelat Félix Herrero de Valverde, el mateix que ara demanava diners al rei per socórrer el seu bisbat, donà mil dos-cents rals per combatre els Bazán, en la repressió dels quals participaren els elxans ara, en 1829, ensenyorits de l’Ajuntament. És per això que, tot recordant els serveis al «rei absolut», l’Ajuntament o cabildo (així, a la castellana) d’Elx, el 4 de maig escrigué al rei per demanar-li ajut. Àdhuc li recorda les despeses ocasionades per la guerra del Francès. Ep! Recordem-ho: com us vaig explicar en un altre moment, als valencians de la capital, malgrat el palleter, no els anava malament amb els francesos. Elx, però, com Alacant, mantingué la fidelitat a Ferran VII; i als elxans ben car que els eixí. En total, Elx gastà 7.252.275 rals i 27 maravedisos en eixa guerra i ara esperaven que el seu rei estigués a l’alçada de les circumstàncies.

El bisbe oriolà reclamà l’atenció del Borbó de torn, aleshores el rei Ferran VII, qui, val a dir-ho, s’implicà en l’ajut dels municipis afectats. Posà milió i mig de rals, de la seua butxaca, per socórrer les localitats afectades pel terratrèmol. 

En 1829, a les sotragades —que no fou una de sola— seguiren els aiguats. Ja sabeu, al País Valencià «la pluja no sap ploure». A primers de maig, encara replicant els sotracs i la gent a la intempèrie, en tendes de campanya, començà a diluviar. Com diu el refrany, molt estès al sud valencià, «a gos flac, tot són puces». A Elx, la gent encara era al Pla, que aviat es convertí en un fangar. Plogué —vaja!— amb ganes i els elxans tornaren, amb la por encara clavada al cos, a les seues cases. Ep! Però les rèpliques del terratrèmol continuaven i la gent hagué de tornar a dormir la intempèrie. Al Pla s’hi estigueren, malgrat les difícils condicions higièniques, fins que el dia 8 de maig, els enginyers reials enviats a avaluar els danys, encapçalats per José Agustín de Larramendi, donaren el vistiplau per a retornar al poble.

Els elxans, finalment, tornaren a les seues cases. També, de mica en mica, la normalitat tornà als pobles no assolats del Baix Segura, encara que les seqüeles del terrible terratrèmol perduraren durant molt de temps. No fou pas l’últim, encara que sí el terratrèmol més devastador fins a aquell moment. Tornaren a haver-hi sacsejades en 1834 (11 d’abril), 1837 (29 d’agost i 31 d’octubre), 1846 (4 d’agost), 1850 (14 de juliol), 1858 (23-24 de març i 10 de maig), 1861 (15 d’octubre), 1862 (19 de març), 1866 (25 de setembre i 10 d’octubre), 1867 (3 de febrer i 30 de setembre) i 1869 (28 de juliol).

Els pobles devastats foren construïts de nova planta. El rei encarregà tal missió a l’enginyer basc José Agustín de Larramendi y Muguruza. Ell dissenyà la planimetria hipodàmica de les noves poblacions, com la de Guardamar, que veiem a la imatge, en una fotografia aèria dels anys trenta del segle XX. 

L’enginyer Larramendi

Els pobles devastats foren construïts de nova planta. El rei encarregà tal missió a l’enginyer basc José Agustín de Larramendi y Muguruza. Home d’idees liberals, s’implicà en el govern «afrancesat» de Josep I i en el liberal del trienni liberal (1820-1823). Precisament, ell és, juntament amb el mallorquí Felip Bauzà, del projecte de divisió provincial de 1822, que desballestava el Regne valencià en quatre províncies (Castelló, València, Xàtiva i Alacant) i integrava el Baix Segura a Múrcia. Amb el triomf absolutista de 1823 fou depurat, apartat de l’administració, però hi tornà en 1826. Era un home capaç i això li valgué convertir-se en home de confiança del secretari d’estat (allò que diríem hui president del govern) Manuel González Salmón, un home d’escassa alçada intel·lectual i política, però un linx per a moure’s en l’univers de corrupteles de la cort de Ferran VII. Què us diré? González Salmeron no desentonaria gens a l’Espanya de l’ara Felip VI el Preparao. Larramendi progressà a l’ombra de González Salmón i, així, per ser al lloc escaient al moment precís, rebé l’encàrrec del rei: reconstruir els pobles assolats pel terratrèmol. Larramendi recorregué tota l’àrea afectada i emeté un informe, la Memoria y relación circinstanciada de los estragos de la terrible catàstrofe de los terremotos de 21 de marzo y siguientes, principalmente el del sábado santo 18 de abril hasta el presente día, han causado en Torrevieja y demás pueblos de la Gobernación de Orihuela y sus inmediaciones, en la ciudad de Murcia y algunos pueblos de la provincia de este nombre (Madrid, 1829). En esmentar l’informe, concretament, Torrevella, el terratrèmol ha passat a dir-se «de Torrevella» des de llavors. Ah! I fixeu-vos: Gobernación de Orihuela. La petja foral, del país, del Regne, continuava. Ara, però, en els temps que corren, als valencians ens defineix no el nostre Regne passat, no el nostre país, sinó el territori «dels municipis integrats dins les províncies d’Alacant, Castelló i València» (article 3 de l’Estatut d’Autonomia vigent).

Els pobles afectats foren reconstruïts, amb una nova planimetria, sobre els antics emplaçaments, amb l'excepció de Benejússer, a la imatge en l'actualitat, que fou fet de nou a la vora oposada del riu Segura. 

A la memòria li seguí el disseny urbà de les poblacions, de traçat hipodàmic o ortogonal (o sia, carrers en angle recte amb illes de cases rectangulars), per a les poblacions de Torrevella, Benejússer, Rojals, Guardamar i Almoradí, sense oblidar una normativa antisísmica a aplicar en la construcció de carrers i edificacions. Per Reial Ordre, la proposta fou aprovada. Ara bé, la Junta Superior de Socorros, la que devia repartir els diners, li negà els calerons. A Larramendi —ostres tu!— se li oblidà afegir la reconstrucció de les esglésies. Per a Larramendi, primer calia primer construir ponts, camins i cases, que després ja vindrien les esglésies. A tot això, el pressupost que presentà era de 5.345.000 rals. Finalment, entre estires i arronses, començaren les reconstruccions de les localitats, que seguiren totes el pla de Larreamendi, el qual afirmava, ufà, que les noves poblacions serien los pueblos más lindos y deliciosos del Reino. Ep! Del Regne, és a dir, del país (insistisc: les províncies no existien). I així sorgiren els nous traçats urbans de Torrevella, Guardamar, Rojals i Almoradí sobre l’emplaçament de les velles poblacions. En canvi, Benejússer canvià de lloc, que fou traslladada a la vora dreta del Segura.

El terratrèmol de 1829 inspirà la novel·leta "Los terremotos de Orihuela, o Henrique y Florentina. Historia trágica", que sembla escrigué un jove Estanislao de Kostka Vayo. Escriptor romàntic, no deixà passar l'oportunitat per a imaginar i narrar una història d'amor en què els amants moren a conseqüència del terratrèmol, engolits per la terra. A la imatge, làmina de l'obreta, editada a València en 1829, a la Librería de Cabrerizo. 

El XIX fou un segle sísmic, sens dubte, i no precisament per les convulsions polítiques, que també n’hi hagué, massa i tot. El sud valencià es troba en zona de risc de terratrèmols, una de les més exposades a les sotragades tel·lúriques de la península Ibérica. Convindria no oblidar-ho, encara que sembla que això, la política convencional, s’ho prenga a la babalà, com el risc d’inundacions. La pressió urbanística tremebunda, sense cap sentit fora del merament lucratiu, continua, malgrat les advertències, i sense preveure que pot tornar a passar una desgràcia com la de 1829. En fi, la terra tremolà en el passat i continua tremolant, com ho ha fet a Santa Pola fa uns dies i a Llorca (Múrcia), relativament a prop, passà amb virulència en el 2011; i el risc de repetir un terratrèmol de 6,6 en l’escala de Richter, com el del 1829, o major, continua, i així ho indica la Resolució de 5 de maig de 1995 (BOE de 25 d’eixe mes) de la Secretaría de Estado de Interior, que exposa la Directriz Básica de Planificación de Protección Civil ante el Riesgo Sísmico.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next