Regne? Per què?

Per què Regne de València? Jaume I, quan conquerí la ciutat de la desembocadura del Túria, s'atorgà el títol que ell li suposava al "sayyid" almohade Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān. Nasqué, doncs, el Regne de València, amb uns límits precisos, com veiem al mapa de la imatge, de 1640, quan encara no havien estat violats pel trinxament de les divisions provincials espanyoles decimonòniques. 

Regne? Per què? El poble valencià no sorgí per generació espontània el 9 d’octubre de 1238, ni tampoc el territori que posteriorment s’identificà com a tal, Si de cas, valencians eren els altres, els àrabs andalusins de València vençuts, que Jaume I, òbviament, era el cabdill dels catalans i aragonesos vencedors.

En octubre de 1238 València, la València andalusí, visqué el capítol més dramàtic, el més amarg, de la seua història. La feliç efemèride, que hui dia encara commemorem, es correspon a una data atziaga per a uns altres, que el temps ha fet quasi oblidar. Del nord vingué la destrucció d’una València que deixà de ser, quan gent armada i bel·licosa, sense pietat, sense escrúpols, acabà amb aquella societat secular, arabòfona, assentada des del segle VIII a les terres que, malgrat els nous senyors, continuaren dient-se valencianes. Cert és, però, que abans d’ells València existia, que la ciutat de la desembocadura del Túria, amb eixe nom, sorgí quan el cònsol romà Marc Juni Brut decidí, en el 138 aC, instal·lar-hi els lusitans rebels de les guerres de Viriat. Havia nascut Valentia,  un oppidum —vila fortificada— romà de nom no gens original (n’hi multitud a tota la Romània), que assolí el rang de colònia romana en temps de l’emperador August.

Des del segle VIII València era una ciutat àrab andalusí. Pels seus carrers i atzucacs se sentia l'algaravia i els muetzins cridaven diàriament els fidels musulmans a l'oració. Aquesta València andalusí es col·lapsà, definitivament, en 1238, quan Jaume I hi entrà victoriós. Amb la conquesta de València sorgí el Regne homònim, cristià, unit a la Corona de catalans i aragonesos. 

I València formà part de l’imperi dels cèsars, i del regne dels gots d’Hispània, fins que aquest s’exhaurí quan arribaren les gents que parlaven algaravia i proclamaven el nom del profeta Mahoma. València s’integrà en Alandalús, el país dels àrabs d’Ibèria i formà part del Califat cordovès fins que aquest es col·lapsà l’any 1009. Quan Jaume I arribà davant les portes de València, l’Alandalús dels califes de Còrdova feia segles que havia sucumbit; tanmateix, en restava el record, com també els valencians recordaven amb orgull aquell príncep del segle XI, nét del cèlebre Almansor, que bastí les magnífiques muralles que trobà Jaume I i que al Real edificà la bellíssima al-munya, un verger exuberant i únic, del qual els poetes autòctons mai no es cansaren de cantar les excel·lències.

A la fi del segle XI València patí el drama del Cid, un personatge ressuscitat per l’espanyolisme que plorava la pèrdua de Cuba en 1898 i reivindicat, a València, per aquells que ens pretenen units per sempre a la Carpetovetònia mesetària, la mateixa que dilapida els nostres recursos hui dia para ofrendar nuevas glorias. El pas del Cid castellà per la capital del Túria és ple de crueltat, vilesa i desolació, però València sobrevisqué. Després vingué l’integrisme almoràvit, la recuperació autòctona de la mà d’un rei potser massa oblidat, Muhammad ibn Sa‘d ibn Mardanīx, la invasió almohade i la revolta final i entronització de Zayyān (o Zaén en àrab dialectal valencià), el darrer sobirà andalusí que regnà a València. No pensava Zayyān, d’antuvi, que aquella gent del nord, quasi bàrbara, s’atrevís a eliminar un regne, territori, que bé havia pagat els seus serveis mercenaris durant segles. Però ara, «el Barceloní», com era anomenat pels àrabs valencians Jaume I, ho pretenia tot, la conquesta i submissió de València, de la qual ja s’intitulava rei; però, per què?

Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān era el "sayyid" almohade que governava València ans que un colp d'estat, encapçalat per Zayyān ibn Mardanīx el destronara. Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān cercà l'ajut del Barceloní, de Jaume I. Aquest ajut derivà en la cessió del soldanat al rei català. 

L’epíleg almohade

Els almohades s’imposaren a València una vegada mort Muhammad ibn Sa‘d ibn Mardanīx, el «Rei Llop», l’emir de tot el Xarq —Orient— d’Alandalús, que traspassà en març del 1172. Els fills i germans del rei de València, que també ho era de Múrcia, abraçaren el tawhĭd o dogma de fe almohade (una heterodòxia islàmica sorgida al Magrib) i el califa almohade Abū Ya‘qūb Yūsuf els mantingué en càrrecs de confiança. Fins i tot, una filla d’Ibn Mardanīx, Zayda, es casà amb el cabdill suprem almohade. Això els permeté mantenir la influència política i, arribat el cas, liderar qualsevol moviment contra els nord-africans.

Efectivament, l’Imperi almohade entrà en crisi, d’antuvi dinàstica, que generà una guerra civil que acabaria per foragitar-los d’Alandalús i del Magrib. València era aleshores una província d’aquell imperi, governada per un besnét del califa ‘Abd al-Mu’min, el sayyid —sit— Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān. La guerra entre els gran senyors —sits— almohades, esperonà la rebel·lió dels autòctons, primer a Múrcia, en 1228, després a València, un any després, quan un nebot de Ibn Mardanīx, Abū-l-Jumayl Zayyān, foragità Abû Zayd de València el 24 de gener de 1229.

El 24 de gener de 1229 Abū-l-Jumayl Zayyān entrà a València. Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān havia fugit i s'havia refugiat a Sogorb, lloc des d'on s'adreçà al rei de catalans i aragonesos. Zayyān (o Zaén, en àrab andalusí) fou el darrer sobirà andalusí de València. 

El governador destronat és el personatge clau de la història que us explique hui. Havia donat suport al governador de Sevilla, al-Ma’mûn, fill de la mardanixī Zayda i autoproclamat califa, però la impossibilitat del sevillà per a auxiliar el valencià, forçaren Abū Zayd, en 1226, a cercar una entesa amb «el Barceloní» a canvi d’un elevat tribut, ni més ni menys que la cinquena part de totes les rendes públiques de València i territori adscrit. Jaume I encara no tenia una idea precisa sobre què fer, però el descabdellament dels esdeveniments, l’obligaren a prendre la iniciativa.

Rei de València

València s’havia independitzat formalment de l’imperi nord-africà aquell jorn de gener de 1229, quan Zayyān hi entrà victoriós. Abū Zayd, que gaudia de gran autonomia, sempre s’havia mantingut fidel als almohades, ell n’era un, però l’entrada en escena de Zayyān l’obligaren a exiliar-se, a cercar l’aixopluc del rei de Barcelona i pactar l’ajut per a una hipotètica reconquesta. Siga com vulga, per al rei cristià del nord, Abū Zayd era «rei» i, a Calataiud estant, concertà un tractat amb el «monarca valencià» exiliat, el mateix any en què aquest perdé València: l’almohade cedí al català la quarta part del seu «regne» i tot allò que, a més a més, se li sotmetés o pogués conquerir.

Destronat de València, Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān pactà amb Jaume I a Calataiud. A canvi d'ajut contra Zayyān, el capitost almohade cedí al rei catalanoaragonès la quarta part del seu «regne» i tot allò que, a més a més, se li sotmetés o pogués conquerir. 

Jaume I, ocupat aleshores en la conquesta de Mallorca, poc pogué fer pel seu aliat sarraí, tot just la conquesta d’algunes localitats frontereres amb l’Aragó, protagonitzades per les milícies de Terol o cavallers que feien la guerra pel seu compte. Abū Zayd, desesperat, el 30 de gener de 1232, a canvi d’esdevenir feudatari formal del rei catalanoaragonès, li cedí a Jaume I tots els drets sobre les terres valencianes, és a dir el seu «regne». Fins i tot arribà a abjurar de l’islam i convertir-se al cristianisme amb el nom de Vicent en 1236, cosa que no li impedí signar els documents amb la fórmula, ara llatina, rex Valencie, i portar amb orgull la condició de besnét del primer califa almohade, ‘Abd al-Mu’min. Així, des del 1232, Jaume I es convertí en dipositari dels drets del «rei» destronat de València. No ens estranye, doncs, que aviat el fes servir com a títol propi, tot i que això no es produí fins a la definitiva conquesta de la ciutat de València en 1238. Vegeu: havia nascut el «Regne», si més no, el concepte sobre el qual bastir-lo. Ep!: Regne que no «el territori de la Comunitat Autònoma és el dels municipis integrats dins les províncies d’Alacant, Castelló i València» (article 3r de l’Estatutet que hui regeix la minsa autonomia valenciana).

La cessió d'Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān esperonà l'interès de Jaume I per València. Primer però, tocà conquerir Mallorca (1229). La conquesta de les terres valencianes no fou cosa d'un dia ni tampoc finalitzà amb l'entrada del rei conqueridor a València en octubre de 1238. 

Valencians?

La cessió d’Abū Zayd sembla que esperonà l’interès de Jaume I per les terres valencianes. Però quines eren aquestes? València, sí, és clar! Però les comarques del Xúquer estaven sotmeses, almenys en la teoria, als Banū Hūd de Múrcia, un altre soldanat —regne— autòcton eixit de la descomposició almohade. Així, no li mancava raó a l’infant Alfons de Castella en reclamar Xàtiva en 1244, que les fronteres encara no estaven traçades i els pactes sobre el repartiment d’Espanya —Alandalús— anteriors, subscrits per castellans i catalanoaragonesos, necessitaven de matisacions. D’això el tractat d’Almisrà de 1244.

Certament, la valencianitat com l’entenem hui, en sentit de país, regió o Comunitat imbecil·litzada, encara havia de bastir-se. Jaume I, convençut de la possibilitat de tenir èxit en l’empresa, es decidí en 1232 a conquerir València i entronitzar-s’hi. Per fer-ho efectiu, s’acollí a la cessió d’Abū Zayd i, així, s’empescà un «regne» de nova planta, hereu d’aquell del capitost almohade, al qual, en la forma primigènia l’uní només un dret comú que anava elaborant-se, que convisqué durant dècades amb els respectius drets tradicionals dels conqueridors, usatges catalans i furs aragonesos.

Després de la conquesta de València, calgué matisar fins a on s'estenien el límits del seu Regne. A Almisrà (actual el Camp de Mirra, a la imatge), Jaume I arribà a un acord amb l'infant castellanolleonès Alfons, que establí la primera frontera meridional valenciana, el 26 de març de 1244. 

Els valencians existien, és clar!, que Abû Zayd ho era, tot i la seua condició de noble almohade, que el seu pare l’havia precedit com a governador de València, on arrelà la família. També Zayyān ho era, del poderós clan dels Banû Mardanîx. Però valencià no era pas Jaume I ni cap ni un dels capitans i soldats de la seva host, catalans en gran part, i aragonesos. Altrament, l’Aragó sempre havia cobejat València com la seua eixida a la mar; de fet, a Montsó, foren cavallers aragonesos qui convenceren Jaume I a iniciar la campanya de conquesta, però aquest desig xocava forçosament amb la realitat, que el capital humà l’aportà majoritàriament Catalunya i per això la llengua catalana s’imposà a la nova València, a tota!, que la regressió lingüística és cosa de temps posteriors. Jo ho digué Muntaner, tot i que parlant dels territoris conquerits en 1265-66 i de Múrcia, «són vers catalans i parlen de bell catalanesc del món». Això, hi ha qui no ho sabé pair, però no en el llunyà segle XIII, que hem d’esperar al segle XVI, en els albors de l’espanyolització, per a llegir els planys dels qui hagueren desitjat una València diferent. Aquest és el cas de Bernardino Gómez Miedes, una aragonès natural d’Alcanyís que fou canonge de la catedral valenciana, autor d’una De vita et rebus gesti Iacobi Primi, regis Aragonum (1582) que traduí després al castellà, on diu: «se tuvieron [els aragonesos] por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escriviessen en lengua catalana, o limosina, tan obscura y grossera»; o quan diu més endavant: «También eran del mesmo parecer y conformavan en la pretensión por su propia lengua los castellanos y los demás mercaderes españoles, que allí se hallavan, que hablavan casi en la misma lengua de los aragoneses, aborresciendo en grande manera la catalana, o lemosina, porque no se podían hazer a ella, ni hablarla, mas que la caldea». I ell com ho sap, que eren de tal opinió els aragonesos del segle XIII? Gómez Miedes trasllada les manies d’un «espanyol» del XVI a la societat del XIII. Bé, les mateixes manies de l’advocacia de l’Estat (de l’espanyol), que pretén prohibir que els catalanòfons dels distints territoris ens comuniquem en la nostra llengua. Gómez Miedes, però, no és tan ruc com els advocats carpetovetònics espanyols, i no nega la identitat lingüística catalana dels valencians. Això si, revela la resistència dels castellans, quasi endèmica com hui, a parlar català, i que els valencians sofrim dia sí i dia també a les nostres carns, com al còmic Xavi Castillo li succeí el proppassat divendres a la cafeteria de l’Hotel Turia (sic) a València. Xe, Trenzano, el de política lingüística, posa’t les piles! Molt de plurilingüisme —de boqueta—, però la casa sense agranar. Ah! I una cosa: recordar-li a la Sra. Marco que la Sra. Eva Ortiz, senyora d’Oriola ella i destacada PePera, no parla valencià perquè no li ix del pimentó, així de clar. El valencià —Sapristi!— no separa, però el que sí que separa és l’obcecació a no parlar-lo i pretendre fer-lo desaparèixer, al sud, al nord, a l’est i a l’oest.

A Espanya sempre hi hagué qui no li agrada el català. Ara tampoc. Un d'eixos espanyols establerts a València al segle XVI, Bernardino Gómez Miedes, escrigué la 'Historia del muy alto e invencible rey don Jaime de Aragón'. Tot i viure a València, l'escrigué en llatí i castellà. Ara bé, mai no negà la catalanitat de la llengua i el Regne dels valencians. 

Gòmez Miedes expressava les dèries d’un aragonès castellanòfon a la València catalanòfona del segle XVI; uns altres ho feren en segles posteriors, ja no diguem en el segle XX o en l’actualitat, on la valenciania es confon amb el culte a la paella i a bramar contra els compatriotes del nord de la Sénia. I quan no bramen —ostres!— esdevenen equidistants, o, directament, muelles, com deia l’Olivares, que de finançament just res de res i el Ximo i l’Oltra ben apoltronats continuen. Valencians? Òbviament, quan Jaume I visqué ho eren en realitat els altres, els àrabs derrotats, els que, foragitats de la pàtria, hagueren de fugir corrents d’una ciutat que de sobte deixà de parlar algaravia. Després vingueren Alzira, Xàtiva, Biar, Alacant, Elx, Múrcia... La capital del Segura tenia la suficient entitat per a caminar tota sola i el nét del Conqueridor, Jaume II, en 1296, intentà repetir l’experiència del seu avi i constituir un altre regne autònom, a la catalana, però fou debades; tot i que aconseguí d’imposar-se als territoris entre la vall del Vinalopó i el riu Segura, que durant molts anys després foren tinguts per murcians malgrat l’annexió formal al regne valencià.

El nexe, com hui, la llengua comuna, «valenciana» perquè era la pròpia del Regne de València, «murciana» si hagués arrelat en un Regne de Múrcia catalanòfon, oportunitat que es frustrà quan Jaume II acceptà desprendre’s de la meitat meridional, inclosa la capital, per arribar a un acord de pau amb el seu homòleg castellà Ferran IV en 1304. En definitiva, la llengua catalana que els Borja de Xàtiva exportaren a Roma al segle XV.

Valencians? Òbviament, quan Jaume I visqué ho eren en realitat els altres, els àrabs derrotats, els que, foragitats de la pàtria, hagueren de fugir corrents d’una ciutat que de sobte deixà de parlar l'algaravia. 

Potser l’origen de tot l’enrenou del «regne» rau en un mot, aràbic com no podia ser d’una altra manera. Abū Zayd ‘Abd ar-Rahmān era sayyid de València. Sayyid, o sia, sit o zeit, transcrit a la catalana (el cid castellà), que traduït seria «senyor». Un senyor, val a dir-ho, molt especial, que les actes del segle XIII traduïren com a rex. I un rex necessita d’un regnum, en el cas d’Abū Zayd, malgrat Zayyān, el de València. Ja tenim, doncs, l’origen de la corona valenciana reclamada per Jaume I, que aprofità l’avinentesa, aquella circumstància política especial, per a evitar —no li convenia— que Aragó s’annexionàs València. Ah! I no ho oblidem: sense regnum valencià com a subjecte legal i històric, no hagués existit pas mai la lingua valentina. Un Regne amb uns límits precisos que definiren la valencianitat, que incloïen Cabdet, però que mai no inclogueren la comarca de Requena-Utiel i que a la segona meitat del segle XIV, perquè Castellà se les annexionà, hagué de renunciar primer a Jumella i després a Villena-Saix. Un Regne, un País, i nacionalitat històrica, sí, que les divisions provincials de l’Espanya decimonònica s’encarregaren de trinxar i que hui dia —Estatutet en mà— encara dirimeixen qui és i qui no és valencià en la imbecil·litat —Emilio Attard dixit— de la Comunitat.

agermana't

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next