En una sala àmplia, ben il·luminada per un gran finestral, un nombrós grup de persones envolta Adélaïde Labille-Guiard mentre duu a terme el retrat de Joseph-Marie Vien, antic Premier peintre du Roi, director de l’Académie Royale de Peinture et Sculpture a l’època en què ella hi va accedir i, ara, senador nomenat per Napoleó Bonaparte. Posa abillat a la manera de la cort, amb perruca blanca i vestit luxós, assegut en una cadira, amb els peus sobre un coixí i el braç dret recolzat en una taula amb esbossos d’obres; darrere, l’esposa, Marie-Thérèse Reboul, i el fill, Joseph Vien –tots dos pintors–, i quatre homes, segurament vinculats ideològicament al venerable ancià –té més de noranta anys. Al costat de la pintora, el marit, François-André Vincent, deixeble de Vien, que li indica alguna cosa, uns col·legues, que comenten el treball i, en primer terme, també asseguda, amb una paleta a la mà en la qual prepara els colors, Gabrielle Capet, l’autora, alumna de Labille-Guiard, l’única que ens interpel·la amb la mirada. Tot i que, el 1790 Labille-Guiard havia pintat un retrat de Vien a partir del qual Simon-Charles Miger va fer un gravat que va regalar a l’Académie i va provocar una resposta entusiasta per part dels membres, aquesta escena mai no va tindre lloc. Es tractava, doncs, d’un quadre d’afirmació de la presència femenina en el món de l’art i de la seua importància.
Capet (1761-1818) s’havia format amb Labille-Guiard, com moltes altres noies –només cal esmentar Marie Marguerite Carreaux de Rosemond, amb qui apareix en Autoretrat amb dues alumnes (1785)–, i va treballar amb ella, en el mateix taller, fins a la seua mort. Coneixia de primera mà, per tant, la seua trajectòria i la seua lluita per la igualtat del sexes en l’àmbit artístic quan li va retre aquest homenatge pòstum –havia mort el 1803, cinc anys abans. Capet, que havia començat a exposar en públic a l’Exposition de la Jeunesse el 1781 i que havia retratat una gran quantitat de personalitats, va mostrar aquesta peça, L’estudi de Labille-Guiard, una de les seues obres més ambicioses, al Salon del 1808. Potser volia correspondre a aquella gran obra en què ella apareix com una jove aprenent amb una altra en la qual es mostrara el prestigi adquirit per la seua preceptora i l’excel·lència que ella mateixa, gràcies a les seues ensenyances, també havia assolit. Moltes coses havien ocorregut des d’aleshores; la Revolució i els posteriors esdeveniments ho havien canviat tot. Labille-Guiard, després dels períodes del Terror i del Directori i de les vicissituds per les quals va haver de passar, havia tornat a rebre encàrrecs. Ací la veiem, en contrast amb aquell quadre en què va vestida de manera exuberant, amb robes més senzilles que segueixen la nova moda, l’anomenat estil imperi, i amb un turbant al cap, ben diferent al barret amb plomes; tot plegat, un conjunt que sembla més còmode que l’altre per a la tasca en què està immersa. Els ulls melangiosos de Capet palesen l’enyor que sent per l’absència de Labille-Guiard, per la pèrdua de l’esplendor que es vivia a la casa en aquells dies i, tal vegada, perquè ja queda molt lluny l’Exposition de la Jeunesse del 1783 en què nou deixebles de la mestra foren les grans estrelles.
“Les dones creatives –diu Anne Lafont (“Llibertat, igualtat, sororitat: l’art del 1800”)– van comprendre ràpidament la necessitat de demostrar una mena de solidaritat femenina en aquells temps que no eren prometedors per a les seues carreres i, més encara, quan es trobaven en camí de convertir-se en les competidores dels homes en els camps de la glòria relacionats amb la inventiva, un àmbit que havia estat, fins llavors, una prerrogativa indiscutible dels homes”. I ho van fer mitjançant la correspondència amb altres dones i els retrats d’altres col·legues i intel·lectuals. Calia fer-se conèixer; per això, a més, també van produir tants autoretrats. Capet “es va apropiar d’una manera notable d’aquesta estratègia clandestina” i va convertir L’estudi de Labille-Guiard en un manifest que reivindicava la presència femenina en la comunitat artística del moment. Una presència que –indica Lafont– no es trobava en el clan de Jacques Louis David, exclusivament masculí, tal com havia representat Louis-Léopold Boilly en Reunió d’artistes a l’estudi d’Isabey (1798). Malgrat que a principis del segle XIX, arran de la Revolució, hi va haver una certa ‘feminització’ de l’art en l’imaginari col·lectiu, en realitat, les restriccions que afectaven les artistes i els retrocessos que sovint patien, amb més o menys intensitat, tot i els minsos avanços que havien aconseguit continuaven existint.
